La manca d’accés als medicaments ve donada per tres factors:
Preus prohibitius de les patents
Els laboratoris farmacèutics, quan elaboren un medicament, determinen el seu preu, que acostuma a ser elevat ja que no té competència al mercat, i el patenten per un període mínim de 20 anys.
Quan caduca una patent, es poden fabricar els medicaments genèrics, que són bioequivalents als medicaments de referència, és a dir, tenen idèntiques eficàcia, seguretat i qualitat. El gran avantatge és que són entre un 50 i un 90% més econòmics que els medicaments de referència, ja que no han de costejar les despeses d’R+D.
Escassa Recerca i Desenvolupament (R+D)
La majoria de la Recerca i Desenvolupament està en mans de les grans indústries farmacèutiques que es financen bàsicament amb fons privats. Busquen productes rendibles destinats a un públic que es pugui permetre pagar preus elevats per nous medicaments. Això explica que tan sols l’1% dels nous productes farmacèutics comercialitzats entre el 1975 i el 1997 fossin específics per malalties tropicals.
Manca d’infraestructures sanitàries que garanteixin l’accés als medicaments essencials.
Sovint la manca d’accés als medicaments als països en vies de desenvolupament és la suma de diferents factors, com ara:
- La manca de personal sanitari format per poder receptar, dispensar i aconsellar els medicaments.
- La manca de personal sanitari format per a garantir-ne l’ús racional.
- La manca d’infraestructures per comunicar les regions més allunyades dels centres de distribució.
- Una gestió inadequada dels recursos financers, per una mala distribució, per manca de programació o perquè no hi ha un recull de dades fiables que ajudin a concretar les necessitats.
|