El gran problema de la SIDA a l’Àfrica és la negació de la malaltia. Entrevista a la doctora liberiana Lily Sanvee
|
PRESENTACIÓ
La doctora liberiana Lily M. Sanvee, convidada per la campanya “La Salut en el Mil•lenni: una signatura pendent” a participar en les taules rodones del passat 15 de desembre, ens va parlar de la situació sanitària de Libèria i, en especial, de l'Objectiu 6 “Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties”.
Metgessa cirurgiana formada a la Universitat de Libèria i a la Universitat de Navarra, a Espanya, Lily M. Sanvee és, actualment, la directora mèdica del Saint Joseph's Catholic Hospital de Monròvia, la capital liberiana, i la coordinadora del programa de VIH/SIDA d'aquest mateix centre, un dels pocs que ofereix atenció sanitària als més de 3 milions d'habitants del país.
De la mateixa manera que succeeix a la resta d’Àfrica, també a Libèria la SIDA s’ha convertit en un greu problema, no només sanitari sinó també social i econòmic, que dificulta enormement el desenvolupament del país.
ENTREVISTA
L'any 1986 es va diagnosticar el primer cas de VIH/SIDA a Libèria. Quina ha estat l'evolució de la malaltia?
El primer cas, és veritat, va ser una dona comerciant al nord de Libèria el 1986 i un any després, el 1987, el govern va començar el “Programa Nacional de SIDA”.
Com ja sap, hem tingut 14 anys de guerra, per la qual cosa la població està desplaçada internament i externament. La majoria es concentra a la capital, Monròvia, i els seus voltants, i en aquesta gent es veuen molts casos de la malaltia. A la resta del país no havíem pogut arribar-hi a causa de la guerra, però ara que s’ ha acabat estem intentant, amb el govern, anar a les 15 províncies del país. De moment, s'ha arribat a 8, on s'estan fent estudis demogràfics i recollint dades. De moment la prevalença oficial de la SIDA és de 8,2% i la població de Libèria de 3,3 milions.
De la mateixa manera que succeeix a la resta d’Àfrica Subsahariana, estan observant que les dones són un col•lectiu més afectat per la malaltia, amb més facilitat per contraure-la?
La majoria de les persones malaltes són dones, crec que en general és el que passa a tot el món, pel fet de ser dona en si, però també perquè els homes no volen venir a fer-se la prova. Encara que s'assabentin que les seves dones estan infectades prefereixen ser els innocents i que sigui la dona la malalta i la culpable de tenir la malaltia. Però crec que amb més educació és possible que més homes es facin la prova i potser s'iguali la proporció, però de moment és d'1 home infectat per cada 3 dones.
Quin és el pes dels factors culturals en l'evolució de la pandèmia? Ens podria posar algun exemple concret?
Hi ha tradicions culturals que comporten conductes de risc. Per exemple, hi ha tribus que tenen per costum que quan mor un home, la seva dona passi a ser propietat del germà petit del difunt, passi a ser la seva dona. El problema és que no sabem l'estat de salut de l'home ni tampoc el de la dona, pot ser que hagi mort de SIDA i que la dona estigui també infectada i, per tant, evitar la propagació resulta un mica complicat. Un altre cas, és el dels curanderos que fan rituals, com tallar la pell per tractar qualsevol malaltia, o que fan la circumcisió en condicions precàries. Hi ha casos de nens, com a mínim en conec 2 o 3, que van infectar-se per la circumcisió, van anar a un curandero que tenia 4 o 5 persones en línea i la feia amb el mateix bisturí.
La circumcisió es practica també en dones?
Sí, i a diferència de la masculina, la circumcisió femenina o ablació mai es fa a l'hospital, sinó que la fan dones que diuen tenir poders. És fàcil, utilitzant el mateix bisturí, que passin la malaltia entre les nenes. El que el govern està fent, el “Programa Nacional de SIDA”, per frenar aquest costum és educar a la gent que la practica i, sobretot, està informant de les moltes complicacions que té per a la salut de les dones.
S'han publicat estudis realitzats a Kenya i Uganda, que afirmen que la circumcisió masculina pot disminuir un 52% el risc d'infecció per VIH. Què opina sobre això?
A Libèria gairebé tots els nens són circumcidats a les 2 setmanes de vida, així que pràcticament no tenim casos d'homes que no estiguin circumcidats per poder fer la comparativa entre uns i altres. Però bé, és possible, perquè sense circumcisió tenim la pell i es poden acumular fluids i facilitar el contagi. Però com es tracta d'un estudi hem de ser prudents i esperar a tenir més dades.
Quin paper està jugant la societat civil? S’està organitzant?
No, que jo sàpiga. Hi ha una ONG liberiana que s'encarrega dels orfes. Els deixen a casa dels seus familiars i els ajuden amb menjar, portant-los a l'hospital i, fins i tot, els envien a l'escola, però sense treure'ls de la seva família ni del seu entorn. També tenim les germanes de Charity, de la comunitat de la mare Teresa, elles s'encarreguen d'acollir als malalts de SIDA abandonats per les seves famílies, els cuiden i, fins i tot, encara que millorin i tornin a casa els segueixen alimentat. Si moren, s'encarreguen de l'enterrament i de totes les despeses.
Segueix sent una malaltia tabú o comença ja a parlar-se’n?
El gran problema que tenim és la negació de la malaltia per part de la població, resulta difícil fer la prova voluntària a la gent. Però el Programa Nacional ha invertit molts esforços en informar i ara sembla que la gent està responent un mica millor. Hi ha 18 centres que fan proves voluntàries del VIH/SIDA i cada vegada hi va més gent. El problema és que, sovint, es fan la prova però després tenen por, entren en depressions i alguns fan el que no deuen i infecten a més gent. Els homes no ho diuen a les seves dones i a l’inrevés. És més fàcil que la dona ho digui a l'home que no pas al contrari. Els homes són els més reticents: mai volen saber, mai volen dir a la seva dona que tenen la malaltia.
Ens comentava que el Govern va crear el 1987 un Programa Nacional de lluita contra la SIDA, quines estratègies han estat implementades? Estan donant resultats?
Un pilar important del Programa és la Informació, Educació i Comunicació (IEC) per generar un canvi d'actitud en la població, fins i tot en els nens i nenes. Ara ja s'està parlant de la SIDA a les escoles, com a mínim perquè aquests nens i nenes estiguin informats i, a més, puguin parlar amb els seus pares i mares i provocar un canvi d'actitud en les famílies.
El Programa també assegura que la sang per a transfusions no estigui infectada. A més, una altra estratègia és la prevenció vertical, per evitar el contagi entre mares i nadons. De moment només hi ha dos centres que estiguin fent prevenció vertical, l'Hospital Catòlic i un altre al nord del país, que el porta Metges Sense Fronteres d'Holanda. Bé, també n’hi ha un altre, de concessió, que acaba de començar, el Firestone Hospital, però la majoria dels casos els tractem a l'Hospital Catòlic.
Ens parla vostè d'aquests altres hospitals privats i concertats… després de 14 anys de guerra civil quina és la situació del sistema sanitari del país?
La majoria dels hospitals són religiosos o estan en mans d'ONG internacionals. Durant la guerra, l'hospital de referència del govern va ser tancat i l'únic que va seguir funcionant va ser l'Hospital Catòlic a Monròvia, que va passar a ser l'hospital de referència nacional. Totes les clíniques i hospitals si tenien casos complicats ens els referien a l'Hospital Catòlic.
El nou govern ha començat a obrir hospitals, un d'aquests és el de Monròvia, un hospital públic amb 600 llits i que vol ser el nou hospital de referència del país. A més, està obrint hospitals que van ser destruïts durant la guerra a les províncies per poder començar a tractar a la gent a la resta de zones del país.
El Saint Joseph's Catholic Hospital que vostè dirigeix va ser fundat per l'ordre religiosa San Juan de Díos. Actualment com es finança?
L'hospital funciona amb donacions de diversos llocs, especialment de San Juan de Díos de Madrid, de Mans Unides, de Farmacèutics Mundi i d’altres organitzacions a les què demanem ajuda. També hi ha persones particulars que ens donen material, diners, etc.
La gent que ve a l'hospital és pobre i no pot pagar les visites, però hi ha un preu mínim, equivalent a 3 dòlars americans, per a les proves de laboratori i els raigs X, la resta és gratis.
No rebem res del govern, des que es va fundar l'hospital el 1963 el govern sempre havia pensat que en ser un hospital catòlic teníem diners suficients, però ara ja els hem explicat la nostra situació, que la gent ja està cansada de donar-nos contínuament i que tenim problemes per poder pagar els sous als empleats i, pel que sembla, el govern començarà a donar-nos alguna cosa.
Va començar com a voluntària al Saint Joseph's Catholic Hospital i ara n’és la directora, crec que la seva història és un viu reflex de l'evolució del país…
Efectivament, vaig començar com a voluntària durant la guerra. A l'estiu de 1990, jo treballava en una clínica privada, i el 2 de juliol, quan va esclatar la guerra, vaig anar a treballar i no vaig poder tornar a casa. Així que me'n vaig anar a l'Hospital Catòlic i em vaig quedar amb els germans. Vaig començar ajudant a operar als ferits, perquè la meva especialitat és la cirurgia, fins que ens van forçar a sortir del país, però el novembre els germans van tornar de nou, encara que no va ser fins a l'abril de 1991 que va tornar a funcionar com a hospital. Jo no estava al país, em trobava desplaçada a Togo, però em vaig trobar a un dels germans que em va dir que m'estaven buscant, així que vaig tornar i vaig començar a treballar una altra vegada com a voluntària, sense cobrar. Al principi em donaven menjar i més endavant van començar a pagar-me uns 100 dòlars liberians, així vam sortir del pas, a poc a poc, fins que em van dir de formar part de l'equip mèdic contractat. Vam començar el 1991 sent 3 metges i ara ja en som 7. El 1994, el director va dir que ja no podia més, crec que estava traumatitzat, i els germans em van proposar ser la directora. D'entrada els vaig dir que no, que no podia fer-ho, però em van insistir i al final vaig acceptar provar-ho durant 6 mesos. Amb el suport dels germans, els 6 mesos s'han convertit ja en 12 anys.
Ara que estem a meitat de camí dels Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni, preveu que es puguin aconseguir a Libèria i, en especial l'objectiu 6 referent a la SIDA, d'aquí a l'any 2015?
Jo crec que sí, que es poden complir però el que fa falta és l'interès, no només dels metges sinó també l'interès polític. Si involucrem als polítics en això i veuen que és una cosa real, es centraran en la SIDA. M'alegro que la Presidenta de Libèria, sigui també la presidenta de la comissió de SIDA del país, això influirà moltíssim, perquè els nostres polítics estan molt influenciats pel que diu i fa la Presidenta.
A més hi ha molta gent a Monròvia que està participant en el programa nacional de SIDA, ha arribat Clinton Foundation, Global Strategy d'Estats Units, etc. També les ONGD estan abordant aquest tema, no només amb la idea de cuidar a les persones malaltes sinó d'atacar de manera global el problema de la SIDA, crec que anem pel bon camí.
Acaba d'esmentar algunes organitzacions nord-americanes, i fins i tot al propi govern d'Estats Units. Aquest impulsa uns programes de lluita contra la SIDA en els quals l'ús del preservatiu no és prioritari. Quina és la posició d'un hospital catòlic com el Saint Joseph's respecte a l'ús del preservatiu?
El promocionem, perquè encara que és un hospital catòlic, enfront de la realitat de la situació sabem que sense preservatius només aconseguirem més persones infectades. Eduquem a la gent en l'ús del preservatiu, tot i que no el donem directament, però informem, el promocionem i diem a la gent on pot aconseguir-los gratuïtament.
És una malaltia molt greu i sent catòlics no podem negar-nos-hi i no lluitar contra ella amb totes les armes, inclòs el preservatiu, seria una contradicció. Els germans saben que en parlem i no hi ha cap problema.
És possible frenar l'expansió de la SIDA a Àfrica?
Jo sóc optimista i crec que sí, però hem de treballar conjuntament. M'alegro que la Comunitat de Salut d'Àfrica-Oest fes una primera reunió el novembre passat a Sierra Leone, a la qual vaig tenir la sort d'assistir, i on es va parlar de com podem unir-nos i ajudar-nos els uns als altres. Per exemple, hi ha molt moviment de gent entre països, i hem d'engegar un mecanisme, una targeta per exemple, que identifiqui a la persona malalta i li permeti rebre tractament a Libèria, Nigèria, Ghana o on sigui, que pugui ser tractada gratuïtament, sense necessitat de tornar-se a fer la prova del VIH.
També s'està estudiant si, en comptes de comprar cada país els seus medicaments, podem fer sinergies i ajuntar-nos els 15 països d'Àfrica-Oest i comprar conjuntament, a preus més barats. O el tema del personal sanitari, alguns països tenen més especialistes que d’altres i en comptes de portar-los d'Europa hauríem de col•laborar entre nosaltres, així les despeses serien molt inferiors. Hem d’organitzar-nos i intentar aprendre els uns dels altres.
Aquesta entrevista es va realitzar el 15 de desembre de 2006 al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, a Barcelona.
Margarida Garcia Ruiz
"La Salut en el Mil•lenni: una signatura pendent"
|