L’adaptabilitat del paràsit de la malària
|
Les soques virulentes del paràsit de la malària han fet créixer la seva resistència a la cloroquina, el fàrmac utilitzat de forma més comú per combatre la malaltia. És per això que varis milions de nens i nenes, majoritàriament africans, moren cada any, malgrat que molts dels seus pares compren desesperadament fàrmacs pensant que seran efectius per aturar la malaltia.
|
La part econòmica de la situació és tràgica. La dosi diària de cloroquina costa 10 cèntims de dòlar, quantitat que la gent pobre es pot permetre. Els fàrmacs que sí són efectius com és el cas de l’artemisimina (el fàrmac amb unes majors velocitats d’actuació i d’eliminació, i que s’utilitza en combinació amb medicaments més antics per tal que no sigui víctima també de l’aparició de resistències) tenen un cost diari de 2.50 dòlars. En cas que nosaltres cobréssim 2 dòlars al dia, com és el cas de la majoria de gent que viu a l’Àfrica, quina opció escolliríem?
L’edició d’avui del New England Journal of Medicine conté un reportatge sobre Malawi que mostra que si l’ús de la cloroquina s’aturés durant una dècada aproximadament, el paràsit de la malària evolucionaria de tal forma que tornaria a ser sensible a l’acció del fàrmac. Es dóna el cas que la mutació genètica que li dóna al paràsit la resistència a la cloroquina , el fa una mica més dèbil. En absència, doncs, de la pressió selectiva del fàrmac les soques sensibles (més fortes que les soques resistents a cloroquina) recobrarien la seva dominància en el global de la població.
S’hauria, doncs, de reintroduir la cloroquina en aquells països que estan seguint les recomanacions de la Organització Mundial de la Salut i que estan utilitzant la teràpia amb artemisimina combinada amb altres fàrmacs per tractar la malària? “Rotundament, no” diu Nicholas White, de Mahidol University a Bangkok, probablement el principal malariòleg arreu del món. Mitjançant un dels seus articles, White indica que “si la cloroquina es reintroduís aïlladament, sense combinar-la amb altres fàrmacs, els paràsits resistents reapareixerien ràpidament, importats de persones portadores del paràsit d’àrees pròximes”. Ell manté l’esperança que la cloroquina pot tornar a ésser un fàrmac efectiu, sempre i quant se n’aturi el seu ús a tot arreu durant un període de temps llarg: “Ha de marxar abans que pugui tornar”.
Mentrestant, el Banc Mundial i d’altres organitzacions d’ajuda multilateral estan fent esforços per implementar el contingut de l’informe del 2004 del Institute of Medicine,el qual instava a crear un fons mundial per comprar 500 milions de dosis d’ATC (tractaments combinats d’artemisimina) per any als països en vies de desenvolupament (que tindria un cost de 1.5 milions de dòlars per any, aproximadament). Aquesta autoritat central podria després distribuir aquests fàrmacs a través dels mateixos canals que usa habitualment per distribuir la cloroquina, i amb igual cost.
D’aquesta manera, les mares desesperades dels dos milions de nens i nenes que moren cada any podrien, no només permetre’s la compra dels fàrmacs per als seus fills, sinó també assegurar-se que aquests faran el seu efecte contra la malaltia.
Font: e-drugs (http://list.healthnet.org/mailman/listinfo/e-drug)
|