Notícies >> Entrevista a Germán Velásquez, Director associat del Departament de Cooperació Tècnica per als Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut a la seu de Ginebra.
Entrevista a Germán Velásquez, Director associat del Departament de Cooperació Tècnica per als Medicaments Essencials de l’Organització Mundial de la Salut a la seu de Ginebra.


El Dr. Velásquez, filòsof i economista colombià, va ésser un dels primers a donar un toc d’atenció als organismes internacionals, governs i ONGD, no només sobre els riscos derivats de l’adopció de patents en el sector farmacèutic sinó, també, sobre l’existència de recursos legals per a la seva modulació, com ara les llicències obligatòries i les importacions paral•leles.
Abans de formar part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), va treballar com a assessor dels Ministeris de salut de Moçambic i Malí, en àrees de salut pública, economia de la salut i medicaments. També va treballar a la indústria farmacèutica internacional, a Àsia i Europa, ocupant diversos càrrecs directius. Des de fa 20 anys, està vinculat al programa de Medicaments Essencials i Política Farmacèutica de l’OMS, en l’àmbit de la Seu i de totes les Regions de l’OMS, particularment l’Amèrica Llatina.

INTRODUCCIÓ

Un terç de la població mundial no té accés als medicaments essencials de qualitat, mentre que el 14% de la població consumeix el 80% dels medicaments que es consumeixen al planeta.

La falta d’equitat en l’accés als medicaments és una mostra més de les desigualtats entre els països rics i els països pobres. Una mostra especialment greu perquè, quan afirmem que el 80% de la població mundial no té accés als medicaments essencials, estem dient que més de 2000 milions de persones estan condemnades a no deixar mai d’estar malaltes.

Les raons que fan possible aquests desequilibris són diverses. Destaquen, entre d’altres, que la indústria farmacèutica gairebé no destina recursos a la investigació de malalties pròpies dels països empobrits i que, a més a més, la majoria de persones que viuen als països empobrits no poden permetre’s comprar els medicaments per l’elevat preu d’aquests.

El problema de fons que amaguen aquestes xifres és que el dret a la salut (i per tant el dret a gaudir dels medicaments) es regeix igual que qualsevol altre bé de consum, producte o servei: per les lleis del mercat.

El comerç dels medicaments, doncs, està regulat per les directrius i acords de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Ha estat justament un acord d’aquest organisme - l'Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel•lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC)- el que ha generat una enorme polèmica entre la indústria farmacèutica, les organitzacions no governamentals i els governs d’alguns països empobrits, com ara l’Índia o Brasil.

L’ADPIC cobreix diferents tipus de propietat intel•lectual, entre elles les patents. Aquestes confereixen el monopoli a la indústria farmacèutica que ha fet la recerca d’un producte farmacèutic per un període mínim de 20 anys. Durant aquest temps, el producte estarà comercialitzat únicament per l’empresa que l’ha produït, que serà qui marcarà el preu.


Passat aquest temps, altres empreses poden copiar el medicament i es pot comercialitzar com a genèric, és a dir, com a medicament d’igual composició i eficàcia però a un preu molt més econòmic –entre un 50% i un 80%-.

L’Acord ADPIC estableix també, el que s’han anomenat “flexibilitats”, que venen a ser normes excepcionals per a determinades circumstàncies d’especial gravetat. En aquest sentit cal parlar de les llicències obligatòries, que permeten que en cas de crisi de salut pública, un país produeixi el genèric del medicament, encara sota patent, o les importacions paral•leles, que permeten que un país que no té capacitat de fabricar el genèric, el pugui importar des d’un altre país.

L’aplicació d’aquestes flexibilitats s’ha vist afectada els darrers anys per les pressions que la indústria farmacèutica ha exercit sobre alguns països. La disputa entre la farmacèutica Novartis i el govern de l’Índia ha estat l’últim i més recent episodi, però de ben segur que no serà l’últim.

Aprofitant l’estada del Dr. Velásquez a Barcelona per participar en una conferència sobre els medicaments essencials organitzada per Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya en el marc de la campanya “La Salut en el Mil•lenni: una signatura pendent”, vam entrevistar-lo per aprofundir en aquests temes...

ENTREVISTA

Com i per què va sorgir el debat entre propietat intel•lectual i accés als medicaments essencials? Què és el que hi ha sobre la taula?

A finals dels anys 90, tots els països que recentment havien entrat a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) havien de revisar les legislacions nacionals. Existia un sentiment d’intransigència i no es podia fer cap adaptació i s’havien de seguir estrictament les normes de l’OMC.

No va ser fins als Acords de Doha (2001) que es va parlar de flexibilitats de l’Acord ADPIC; era una paraula que no existia. El gran escàndol, el gran delicte i el pecat de l’OMS va ser atorgar una mica de flexibilitat a l’Acord ADPIC.

Primer va ser un debat del què el sector salut estava totalment absent. Ni l’OMS ni els Ministeris de Salut van participar en el debat durant la creació de l’OMC a la Ronda d’Uruguai.

Només tres o quatre anys més tard, el sector salut “es desperta”; l’OMS publica un informe assenyalant les possibles implicacions de l’acord sobre l’accés als medicaments. A les preocupacions expressades per molts països en desenvolupament se sumen ràpidament els esforços i campanyes d’organitzacions no governamentals, com vostès, i en alguns mesos el tema es converteix en el subjecte i objecte d’atenció i debat per part de la gran premsa de molts països.

Els darrers anys, tot i la pressió i les amenaces de la indústria farmacèutica i d’EEUU, hi ha exemples de països que intenten aplicar les flexibilitats recollides a l’acord sobre els ADPIC: Malàisia, Filipines, Kenya i Índia. Quina ha estat la seva experiència, com a assessor de l’OMS?

L’experiència ha estat una mica complicada i, a vegades, frustrant, perquè hi havia moltes pressions bilaterals. Existeix certa hipocresia en l’àmbit internacional, perquè sembla que es parla molt als fòrums internacionals sobre la possibilitat i el dret que tenen els països d’aplicar aquestes flexibilitats, tal i com va passar a la Conferència de Doha (Qatar, novembre de 2001). Tot i això, quan hi ha països que intenten implementar-los, hi ha pressions bilaterals molt fortes.

Sobretot d’EEUU?

Sobretot són interessos privats de la gran indústria farmacèutica els que mobilitzen alguns governs, com el d’EEUU. Possiblement, és el govern que més ha fet perquè no s’utilitzin aquestes flexibilitats. Crec que els EEUU i la indústria americana mai van acceptar el fet d’haver perdut la batalla de Doha.

Quin podria ésser un paquet de recomanacions bàsiques per al govern d’un país en desenvolupament en relació a aquest tema?

Primer, és important que els països no actuïn de manera aïllada. En el cas d’un sistema de negociació multilateral, un grup gran de països tenen més possibilitats d’aconseguir els seus objectius que un país aïllat. I, en aquest sentit, hi ha una temptativa interessant a l’àrea andina, on Colòmbia, Equador i Perú segueixen negociant un Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els EEUU. El fet que es negociï en grup els ha ajudat força.

Segon, crec que vàrem cometre un error quan vam emfatitzar massa les llicències obligatòries, que espantaven i espanten moltíssim a la indústria farmacèutica. Si s’hagués utilitzat, per exemple, la figura de “l’ús per part del govern” com va fer únicament Malàisia, hauríem escollit una mesura que és força més suau i que té menys conflictes amb la indústria farmacèutica perquè “l’ús per part del govern” , una llicència obligatòria sense finalitats comercials.

Vostè ha pres part en el debats dels efectes dels TLC sobre el mercat de medicaments i sobre el preu de medicaments. Quin és el problema fonamental de discussió?

Si bé l’OMC constitueix l’únic fòrum mundial d’acords comercials, existeixen al voltant de 300 acords comercials bilaterals entre països individuals (TLC). Entre ells, destaquen els impulsats per EEUU, que estan debilitant i minant gradualment les flexibilitats reafirmades a la Declaració Ministerial de Doha sobre els ADPIC i la salut pública. Aquests acords poden incloure les anomenades ADPIC Plus, unes normes de protecció més estrictes que els ADPIC i que eliminen les flexibilitats que proporciona l’acord sobre els ADPIC. En general, hi ha una tendència a limitar els drets adquirits a les negociacions multilaterals al si de l’OMC, mitjançant acords bilaterals en els que el poder de negociació és dramàticament desequilibrat i desigual.

Acabo d’assistir pràcticament a totes les rondes de negociació del TLC andí amb EEUU. En realitat, s’anomena negociació però de negociació n’hi ha molt poca, perquè hi ha més aviat una imposició d’un text estàndard elaborat unilateralment per EEUU que se suposa que han de signar els països sense fer gaires modificacions.

Tots els acords bilaterals de comerç post-Doha tenen un denominador comú, que són les anomenades clàusules ADPIC-Plus. Aquestes clàusules inclouen, entre d’altres coses: la prolongació del temps de vida de les patents a més de 20 anys, la introducció de petites modificacions que permeten patentar de nou productes coneguts “per a nous usos” prolongant així el temps de vida d’una patent, la restricció de l’ús de llicències obligatòries i importacions paral•leles i la famosa vinculació, és a dir, unir l’oficina de patents amb l’oficina de registre sanitari. Aquesta vinculació és un assumpte força greu perquè suposaria que l’Estat “fes de policia” per defensar els interessos privats de la indústria, quan l’Estat hauria d’estar tutelant els interessos públics.

Avui hi ha tot un debat sobre com es tractarà de recuperar alguns espais, de tal manera que els danys ocasionats pels TLC no siguin tan greus. Tot i això, aquesta és una postura una mica trista, ens posa a la defensiva, intentant que el TLC ens afecti el mínim possible. En realitat, el que s’hauria d’haver fet és transformar el TLC en un instrument per beneficiar el sector salut.

El maig de 2006 Brasil i Kenya van sol•licitar a l’OMS l’establiment d’un grup intergovernamental que examinés mecanismes per reforçar l’I+D per a malalties que afecten principalment el món en desenvolupament. Quina és la importància d’aquesta resolució?

Crec que la resolució és història i marca un nou capítol en el debat. Veiem que tot el que fou l’acord ADPIC i els acords bilaterals van anar asfixiant el sector salut, de manera que hem de buscar un paradigma diferent i hem de sortir d’aquella lògica.

La lògica del sistema actual és que la generalització del sistema de patents exigida per l’acord sobre els ADPIC, és necessària per permetre que les empreses farmacèutiques puguin seguir investigant, atès que la investigació és costosa i les patents asseguren preus alts que permeten un règim de monopoli. Però es dóna el cas que els preus elevats garanteixen la investigació però impedeixen l’accés de la majoria de persones a nous productes. Per tant, hi ha un gran problema estructural en el sistema de patents: el sistema d’investigació i desenvolupament (I+D) dels productes no pot estar lligat al sistema de patents d’una forma única. Necessitem fomentar la investigació, però si l’única forma de finançar-la són les patents, és a dir monopolis de 20 anys, llavors estem deslligant la innovació de l’accés. I aquest és el problema greu.

Hem de buscar, doncs, vies alternatives al sistema actual, per exemple un major finançament públic o les public- private partnerships per al sector salut, que puguin obrir un nou capítol per als països en vies de desenvolupament i també per als països industrialitzats. En aquests, es corre el risc que poblacions acostumades durant gairebé 50 anys a tenir accés regular i gratuït a medicaments, reaccionin fortament si aquest dret no es pot mantenir.

No sabem fins a quin punt els sistemes de salut dels països industrialitzats podran seguir suportant l’augment dels costos de reemborsament de medicaments. La viabilitat dels sistemes de salut dels països desenvolupats i d’Europa Occidental també és en joc.

En un article publicat a Internet per la revista “GLOBALhoy”, vostè opina que “el pas més important que s’ha donat els darrers mesos és que el debat ha deixat d’ésser jurídic per convertir-se en un problema ètic, de Drets Humans...

Crec que l’assoliment més important de Doha no ha estat la ratificació de les flexibilitats sinó que s’ha donat al medicament un tractament diferent a la resta de mercaderies. I és a partir d’aquí que estem treballant. Alguns economistes molt rigorosos dirien que no es pot definir un medicament com a “bé públic a escala mundial”. De totes maneres, quan es comença a aprofundir una mica i es pensa, per exemple, en tot el que pot comportar una vacuna, llavors sí que reconeixem un benefici global per a la població.

Un altre element important del debat és que a l’OMS ens van forçar i ens van encasellar dins del que jo anomeno un fals debat. “Què és primer, la salut o el comerç? Què és primer, la salut o la defensa de la propietat intel•lectual?”. Aquest és un fals debat, perquè la salut és un dret humà, un dret del ciutadà i, en canvi, el comerç i l’Acord ADPIC són normes jurídiques i econòmiques.

Aquestes idees han tingut fortes repercussions, fins al punt que les resolucions en l’àmbit dels medicaments, ja no són només una tasca de l’OMS, sinó també de la Comissió de Drets Humans de Ginebra.

No m’estranyaria que, en els propers anys, hi hagi més denúncies per no atendre una persona en perill. A França, per exemple, és un delicte si una persona veu algú morint-se pel carrer i passa de llarg, pot ser jutjat per aquest fet.

El que estem veient en aquest moment és justament això: 5 milions de persones a l’Àfrica haurien de rebre antiretrovirals, però només un milió n’està rebent. Aquestes persones estan morint davant els ulls de la comunitat internacional, de l’OMS, dels governs i de la mateixa indústria farmacèutica.

I el paper del govern espanyol en totes les negociacions?

Crec que el govern espanyol ha jugat històricament un paper molt important quant a la cooperació amb l’Amèrica Llatina.

Els darrers 30 anys, l’Amèrica Llatina ha tingut cada cop més dependència del mercat farmacèutic nord-americà i aquesta tendència és molt perillosa. Espanya pot obrir una porta a una visió diferent que Europa té del medicament.

Només cal pensar en els models de salut que es tracta d’imposar en aquests països, ja sigui pel Banc Mundial o per altres organismes, prenent com a referent el sistema nord-americà d’assegurances privades de salut. Espanya podria obrir la porta a una visió molt diferent de salut pública, on l’estat jugaria un rol molt més important i on el ciutadà consideraria l’accés a la salut un dret fonamental i no una pòlissa d’assegurances per al seu vehicle.


Des del nostre terreny, des de les ONGD, què podem fer per millorar el tema de l’accés als medicaments?

Poden fer moltes coses i ho estan fent molt bé.
En primer lloc, sensibilitzar l’opinió pública, perquè això serà un debat democràtic en el qual ha de participar la població, i no només en termes filantròpics. M’explico: que vostès diguin que estan morint tants nens per dia a l’Àfrica és un fet greu i tràgic, però avui dia la societat en aquests països és tan egoista que ho rep com un discurs llunyà. Cal que la població sàpiga que és un problema que li arribarà molt aviat si no es prenen mesures substancials. Difondre aquest missatge a través dels mitjans de comunicació, revistes i tot tipus de publicacions serveix, també, per sensibilitzar.

En segon lloc, cal se crítics i fer una crida als governs perquè es prenguin aquest tema més seriosament i perquè es fixin en el rerafons del problema.

I per últim, i això crec que vostès ho fan molt bé, cal desafiar a l’OMS i, com a societat civil, reclamar una ingerència molt més clara d’aquesta organització internacional.


Marta Gnagnarini
“La Salut en el Mil•lenni: una signatura pendent”
Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya