Qui cuidarà els malalts a l'Àfrica?
|
Carlos Mediano
Metge i responsable de la Unitat d'Estudis de medicusmundi
Els mitjans de comunicació ens recorden periòdicament la magnitud i la importància dels problemes de salut al continent africà. A la multitud de malalties infeccioses que assolen el continent com la malària, la SIDA o la tuberculosi, hem d’afegir una mortalitat materna i infantil encara molt elevada. Si comparem aquests indicadors amb els nostres, les diferències que ens mostren són abismals. Per exemple, a Espanya la taxa de mortalitat infantil l’any 2003 va ser de 4 /1000 nascuts vius, mentre que la mitjana a l'Àfrica subsahariana és de 105/1000, 26 vegades superior.
La comunitat internacional ha buscat solucions des de fa força temps. Ha plantejat moltes estratègies que es pensen, es desenvolupen,… i que no compleixen els seus objectius. Una de les últimes i més recents, promoguda per l'OMS i ONUSIDA i amb el beneplàcit dels països més rics, és l’estratègia 3x5. Consistia a donar tractament a 3 milions de malalts de SIDA abans de l’any 2005. El resultat és que gairebé no s’ha arribat a 1'3 milions, menys de la meitat del resultat esperat.
Per què no tenen millors resultats aquestes estratègies? El principal problema és, sens dubte, la manca de compliment dels compromisos per part dels països donants. Però a més a més, hem de tenir en compte altres problemes rellevants. Per complir aquests compromisos es planteja com a eix fonamental una forta injecció econòmica, sense tenir presents altres aspectes també cabdals, com per exemple, els recursos humans, un element clau dins del funcionament de qualsevol sistema de salut.
Medicusmundi porta anys plantejant el problema dels recursos humans sanitaris a l’Àfrica, element que permanentment s’oblida quan es plantegen les solucions als problemes de salut en aquesta regió. Perquè en uns països amb una càrrega de malaltia tan important, existeix un gran dèficit de personal. A Espanya hi ha un metge cada 250-300 habitants, i a l’Àfrica hi ha una mitjana d’un metge cada 3000 persones. La gran càrrega de malaltia i l’escàs nombre de personal capacitat és una combinació molt perillosa, gairebé letal, per als interessos de la salut de la població africana.
SIDA i salut
La regió africana és la més afectada del món, ja que amb el 10% de la població mundial alberga el 63% de persones que viuen amb SIDA . A Botswana, un país relativament ric, s’ha arribat a una taxa de prevalença en adults del 38%. Davant la gravetat d’aquesta situació, el govern d’aquest país va decidir fa un parell d’anys donar tractament antirretroviral a tots els pacients que ho necessitessin, i va posar els mitjans econòmics necessaris. No obstant això, aquesta estratègia no va tenir els resultats esperats, perquè els faltava el personal necessari per poder dur-la a terme. La “Joint Learning Iniciative” ha calculat que es necessita el triple del personal sanitari actual per poder lluitar contra l’extensió de l’epidèmia de SIDA a l’Àfrica. Això suposa un milió més de treballadors i treballadores sanitaris. I això sense comptar la resta de problemes de salut de la zona.
Però el problema de personal sanitari no és degut exclusivament a l’escassetat de personal. La qualitat de la formació és, sovint, insuficient per poder cobrir les necessitats que demanda la població. A més, tots aquells que hem treballat a les zones rurals d'Àfrica ens hem adonat que el personal sanitari ha de treballar en condicions bastant difícils. Falta d’estructures, mitjans i medecines, salaris baixos, fins i tot amb problemes per al cobrament regular de les seves nòmines, falta d’estímuls, sobrecàrrega de treball i la falta d’accés a aspectes tan bàsics com educació o aigua potable per a la seva família, són algunes de les característiques amb les quals han de conviure el personal mèdic i d’infermeria africans. No és difícil entendre que la major part del personal sanitari es quedi a les grans capitals, mentre que les zones rurals es queden desproveïdes de personal, o amb personal molt poc motivat per desenvolupar un treball adequat. Aquesta situació de desequilibris en el repartiment de personal s’agreuja al constatar que les carències de personal es donen també en aquells que han de dirigir el sistema de salut. Hi ha una falta clara de personal format en planificació i gestió, la qual cosa complica encara més la situació sanitària i la capacitat del sistema per a rendibilitzar els seus recursos humans.
I que fem els països més rics davant d’aquest problema? És curiós, però en comptes de recolzar solucions, estem agreujant la situació a causa de la nostra incapacitat de generar suficient personal per cobrir les necessitats dels nostres propis sistemes sanitaris. Aquesta situació ens obliga a buscar personal a altres països, als quals se’ls ofereix una situació laboral infinitament més avantatjosa, sense pensar en les conseqüències que això té per als sistemes de salut dels països més pobres. El reclam d’una vida millor no es fa esperar: 23.000 professionals de salut africans deixen la regió cada any . I no és un problema menor. En sistemes tan fràgils com els que hi ha a l’Àfrica, no només és un problema que el personal emigri, sinó que el cost que suposa la formació d’aquest personal és una despesa difícilment sostenible per als escassos recursos que es destinen al sector.
Encara que la seva problemàtica s’estigui plantejant com una de les grans limitacions per aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil•lenni , no sembla que s’estiguin prenent mesures urgents per modificar positivament la situació actual, ni per part dels propis estats africans ni per part de la comunitat internacional. És moment d’acció i de reflexió, ja que és un procés que, com tot procés de formació, ha de ser llarg i haurà de ser flexible per anar-se adaptant a les circumstàncies del moment. Cal que per a l’Àfrica s’estableixin, s’impulsin i es prioritzin polítiques molt definides pel que fa a la formació i gestió dels recursos humans en salut, incorporant en aquest apartat no només a personal mèdic i d’infermeria, sinó també a la denominada medicina tradicional i als propis gestors i planificadors. Aquestes polítiques hauran de venir determinades per les necessitats de salut de la població, i comptar amb el consens de tots aquells agents implicats, inclosa la població receptora de les atencions. Amb aquestes premisses, els estats i la cooperació internacional hauran de destinar més recursos a la salut. D’una banda recolzant una formació de qualitat i quantitat, i per una altra, generant les condicions i mitjans necessaris que permetin al personal poder desenvolupar el seu treball adequadament. I és que quan es planifiquin accions de salut a l’Àfrica no hem d’oblidar el fil conductor que uneix aquestes estratègies amb la població: el personal de salut.
Imatge de Samuel Sánchez
|